Si ens aturem una estona davant la voràgine informativa que portem en aquests quatre mesos de 2011 i agafem una mica de perspectiva trobem la configuració d’una nova Guerra Freda a l’Àfrica o pot ser una versió del Gran Joc però al continent negre i no al cor d’Àsia. Hi juguen Estats Units, França i Xina principalment, però també hi ha altres participants amb un paper més secundari o més localitzat.

Primer de tot, tothom recordarà com a grans esdeveniments d’aquest 2011 la independència del Sud del Sudan, el conflicte a Costa d’Ivori, i com no, la guerra a Líbia. En tots aquests conflictes trobem la presència d’un o més dels principals actors donant suport a les diferents faccions en conflicte.

Convé deixar clar que aquesta competició entre potències no es fa en blocs, no vol replicar l’enfrontament Est-Oest. En els diferents escenaris podem veure col·lisions dels interessos francesos i nord-americans; però a la vegada hi ha pugna amb els xinesos a una altra banda com el Txad o Sudan; o veure’s les cares amb els actors secundaris a altres punts com Guinea, o Mauritània.

Els darrers temps s’ha parlat força de l’emergència de Xina a l’Àfrica. Hi ha qui la defensa com una nova via al desenvolupament, lluny dels models neocolonialistes dels Occidentals. Per els més crítics es repeteixen els factors de domini típics de grans potències. El cas del Sudan és un dels punts negres de la irrupció de Beijing al continent negre, amb els seus negocis de petroli i armes amb Bashir, i la protecció d’aquest règim davant el genocidi a Darfur. Tot i que fa poc Al Jazeera considerà que la República Popular podria buscar una solució al conflicte per aconseguir estabilitat i garantir les inversions en or negre.  Tampoc hem de predre de vista els altres recursos naturals que té l’Àfrica: coltan, urani, or, diamants,…

En aquest sentit, EUA està atent a aquests moviments dels xinesos. Per això Washington ha estat un entusiasta promotor de la independència del Sud de Sudan. Així mateix també va posar en funcionament AFRICOM, el seu comandament militar pel continent amb l’habitual objectiu declarat de lluitar contra el terrorisme. Però curiosament les seves forces fan maniobres a països on companyies nord-americanes tenen importants interessos com Mauritània o Guinea.

França és la potència amb un marcat caràcter neocolonial. Ha protagonitzat el major nombre d’intervencions -unes 48 des de els anys i la darrera l’acabem de veure a Costa d’Ivori. Disposa d’uns 6.000 soldats per protegir els importants negocis gals repartits per tota Àfrica. François Mitterand digué que sense Àfrica, França no tindria Història al segle XXI. Nicolas Sarkozy es pronuncià d’una manera similar en una reunió recent amb líders africans.

París ha tingut la seva pròpia Guerra Freda amb EUA i Xina. Amb els nord-americans a conflictes com Ruanda o el Congo; tot i que ara sembla que hi ha una aposta per la col·laboració entre París i Washington. El Elisi també dóna suport al govern del Txad que està enfrontat amb Sudan (recordem amic de Beijing) per l’ajuda que es presten als respectius grups guerrillers, i que ha generat situacions de tensions com la que es va viure a 2008. Avions de combat i forces especials franceses donaren suport al govern txadià. I finalment no oblidem la important presència al Nord d’Àfrica i que ja vaig comentar al post sobre el Marroc.

Tampoc hem de descuidar a Rússia que vol recuperar el pes que tenia a l’època soviètica. Ara això sí, amb un dels seus principals agents en política exterior, la companyia energètica estatal Gazprom com mostren els importants acords signats amb Nigèria i Angola, dos estats amb importantíssims recursos naturals. Com veieu, el tema dóna per molt. Continuaré…