Porto una setmana boja amb la nova onada de filtracions de Wikileaks. La sensació ha estat de muntanya russa: eufòria al començament, certa decepció i ara certa serenor amb la que poder valorar tot el que ha passat.

L’eufòria la vaig estar alimentant els dies previs i el mateix vespre quan es van començar a conèixer els primers documents; portat per l’emoció em vaig quedar fascinat amb el que podia sortir d’allà. Després va venir la decepció amb els mitjans encarregats de transmetre els documents que els havia lliurat Wikileaks. Les primeres informacions eren xorrades del tipus que Gadaffi utilitza bòtox, que si Berlusconi feia festes salvatges o que Putin era presentat com un mascle alfa. Semblava que Sálvame s’havia fet amb els documents. Tampoc em va agradar que diaris com New York Times i El País reconegueren que havien pactat la publicació amb el Departament d’Estat.

Aquestes primeres informacions les van utilitzar alguns tertulians que pul·lulen pels espais catòdics per criticar a Wikileaks. Curiosament, molt d’ells són paladins del liberalisme i que qüestionaven la filtració perquè no provenia d’un govern democràtic. Com si les democràcies no tinguessin coses a amagar… És curiós que aquests liberals utilitzaven arguments dignes d’un comissari polític estalinista; o pot ser és que entenen el periodisme com un mer acte de ficar micro i d’estar a prop del poder.

Tot i això estem trobant coses prou interessants. Algunes ja se sabien o havia sospites fonamentades -suport de Pakistan als terroristes, interès de Xina en una Corea unificada, la pressió de les monarquies del Golf per atacar a Iran-. Per no parlar del cas Couso i de com el govern socialista es va plegar als interessos nord-americans i van fer tot el possible per aturar la investigació judicial. Em sembla fastigós el que han fet aquests que van fer bandera de l’oposició a la guerra d’Iraq; clar que fa un parell de setmanes ja vam veure amb el cas del Sàhara que són uns experts en el “donde dije digo, digo Diego”.

Bé anem per feia i centren-nos en la geopolítica que és del que va aquest blog. Com us deia pot ser el contingut en sí mateix no és tant espectacular -i això ho aprofitaran els crítics amb Wikileaks-; però les formes sí que són importants, i més en l’àmbit de la diplomàcia. L’eix de tot això és que ja no ens podrem creure a EUA quan parli del suport incondicional als seus amics, una cosa que ha fet sovint ja que ha estat una potència que ha utilitzat sovint el discurs idealista. En resum, i agafant la frase de Lord Parlmeston: “Estats Units no té amics, té interessos”.

També els països afectats hauran d’explicar moltes coses. Per exemple, Pakistan protestava per les incursions armades al seu territori per part de tropes d’EUA; però ara s’ha vist clar que estaven consentides i tot era una qüestió de maquillatge del govern d’Islamabad.

D’altra banda em sembla interessant un fenomen que es va començar apuntar fa temps i que s’ha començat a confirmar en aquesta dècada. Em refereixo a la irrupció d’actors no estatals en les relacions internacionals. Hem vist com una web està posant contra les cordes a la gran potència del moment; i pot ser que a la del futur amb els rumors de possibles filtracions futures sobre Xina. Però us recordo com va començar la dècada: un grup terrorista atacant a EUA. D’acord que tenim exemples d’altres grups irregulars a la Història però sempre identificats amb un territori (guerrilles independentistes al Tercer Món, per citar algun cas); i en aquest cas sembla una hidra que pot aparèixer en qualsevol lloc. De la mateixa manera, cada cop és més difícil entendre les relacions internacionals sense els interessos de les gran empreses. En qualsevol cas, segur que no és la última vegada que parlo de Wikileaks en aquest blog… to be continued.