Les poderoses amistats del Marroc

Primer de tot  vull demanar-vos disculpes Per haver abandonat aquest blog una deis, però m’han abduït altre qüestions. Be no cal dir que portem mes d’una setmana amb el Sàhara per totes bandes. Hem sentit que Marroc fa el que vol perquè te el suport d’amics poderosos com França o Estats Units. Pero, per què aquest país es la nineta del ulls d’aquestes potencies?

El principal valedor del Marroc és Estats Units que ha transformat al regne Alauí en el principal alïat en la guerra contra el terrorisme al Magreb. La bona relació es remunta a fa diverses dècades. Tot va començar als anys 60 quan Washington immers en la rivalitat amb la URSS va donar-li suport enfront d’una Algèria independent i que tenia certes vel·leïtats socialistes. Durant la Marxa Verda, EUA va donar suport a la política annexionista del rei Hassan II, Washington necessitava aliats forts en uns moments on Espanya estava molt feble davant el final de la dictadura i havia el Front Polisario recordava massa a les guerrilles d’esquerres que pul·lulaven per altres parts del món.

Tot i un breu refredament en les relacions a la darrera època de la presidència de Jimmy Carter (1977-1981), Ronald Reagan va tornar a donar ajuda militar al Marroc en quantitats molt importants (la més gran a un país africà) per lluitar contra el Polisario; ja que li semblava un moviment comunista.

Amb el final de la Guerra Freda i l’alto el foc al Sàhara, Washington es va relaxar i va assumir una posició més neutral. Tot i així donen suport al Pla Baker en les seves dues versions. La primera que establia un Sàhara autònom dins de l’estat marroquí (fet que encanta als monarques alauís); i la segona estableix un període de govern autònom i després un referèndum d’autodeterminació -això ja no agrada tant- i Rabat mareja la perdiu amb la qüestió del cens (vol incloure als militars i als colons a la votació).

Sàhara a banda, Marroc interessa molt a EEUU. Com he dit, va haver cert distanciament als 90, però amb l’arribada de la Guerra contra el Terrorisme el panorama va tornar a canviar. El Regne Alauí s’ha presentat com un garant de l’estabilitat al Magreb enfront el creixement dels islamistes a la regió (els salafistes que després s’han convertit en Al-Qada al Magreb Islàmic). Amb aquest perfil, Washngton tolera tots els abusos del poder de la monarquia de Mohammed VI i no permetrà que es debiliti. En aquest sentit ha rebut contractes militars preferencials (que han posat els pels de punta a la Brunete Mediàtica pensant en hipotètic atac sobre Ceuta i Melilla).

Amb el guió habitual, la Casa Blanca no fa cas a les denúncies dels organismes internacionals que denuncien violació de Drets Humans del seu amic. I Rabat encantat es mostra com un ferm perseguidor del terroristes d’Al Qaeda. De pas, aprofita per reprimir oposició de sectors religiosos que no  donen suport a la lluita armada.

Mentre Aznar treia pit del suport nord-americà amb la crisi de Perejil, el llavors sots-secretari d’Estat, Marc Grossman va definir al Marroc com “país amic i aliat fonamental per a EUA”. I George Bush va definir al rei Mohammed VI com “dirigent visionari del món àrab” al 2004, quan el va premiar amb un Tractat de Lliure Comerç. Es tractà més d’un reforç estratègic a l’amistat que d’un acord basat en unes relacions econòmiques fortes (el volum d’intercanvis entre els dos països és molt baix).

I França? Bé París no vol perdre el pas a la seva antiga colònia davant Estats Units -un dia haig de parlar de l’enfrontament d’interessos entre francesos i nord-americans a l’Àfrica- defensa els interessos comercials (és el principal soci comercial del Marroc). També subministra quantitats importants d’armes. D’igual manera, els francesos han vist en els monarques alauís una garantia d’estabilitat pels seus interessos a la zona del Magreb, front països amb règims més inestables com Mauritània o Algèria.

Al igual que Espanya, França no té cap interès en una desestabilització de la monarquia a Rabat; i prefereix aguantar els capricis de rei de torn que veure que pasa amb un govern de caire islamista. O cop a mínim, si s’enfanden els marroquins deixarien de controlar el narcotràfic i la immigració il·legal a les seves fronteres. Bé, amb aquests dos grans amics –amb poder de veto al Consell de Seguretat- Marroc podrà continuar fent el que vulguin.

Anuncios

Un comentario en “Les poderoses amistats del Marroc

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s