Xina ha agafat un bon enuig amb el Premi Nobel de la Pau a l’activista Liu Xiaobo. Sembla que el Comitè que dóna aquests guardons han anat forts aquest cop; després que l’any passat li donessin a de manera preventiva i quan encara mig món continua preguntant-se per què. Total que el que hauria de ser una norma -treure els colors al estats que no respecten els Drets Humans- és una excepció i tothom es meravella quan es produeix.

Però molt em temo que això serà qüestió de dies, i després tot tornarà a la normalitat. És a dir el negoci és el negoci, i tothom voldrà continuar venent i fabricant a la Xina, i obrint-se als seus capitals inversors, cada cop més importants en aquests temps que corren.

Tot això em fa pensar en els casos mediàtics que tenim relacionats amb dictadures: la condemna a mort de Sakineh, la dona iraniana acusada d’adulteri i homicidi, o els atacs contra la llibertat de premsa a Veneçuela. Com sempre, el focus de la immediatesa ens impedeix tenir un panorama més global.

En el cas de la pena de mort a la dóna iraniana és condemnable; però la majoria de mitjans amaguen o deixen en segon terme que també és culpable d’un delicte d’homicidi. Això tampoc justifica la condemna però sembla que si s’explica el producte ven menys. Iran és un dels països que més executa del món; juntament amb Xina, Corea del Nord o Sudan. La zona del món on més execucions per capita trobem és a Orient Mitjà, el règim dels aiatol·làs encapçala la llista; però també hi ha “respectables aliats” d’Occident com Aràbia Saudita o Iraq.

Els “dolents” a Teheran, Beijing o Pyongyang a sobre no donen xifres clares de les execucions governamentals. Però també països que tenen una fama respectable o amb règims amics d’Occident com Tailàndia Egipte o Malàisia. Tot això es pot trobar en els documents que publica Amnistia Internacional.

Tornant a la llibertat de premsa. Ara als darrers temps sembla que Chavez és el paladí de tancament de mitjans. Tampoc descobriré ni defensaré els tics autoritaris del mandatari veneçolà. Però també cal veure si es tant dolent aquest home… Anem a veure que diu Reporters Sense Fronteres.

Aquest organisme publica cada any l’index de llibertat de premsa per països. La classificació posa una nota on 0 és la màxima apertura i 100 la repressió absoluta. Doncs bé, Veneçuela té un 39,50 i va baixant posicions. Però per sota novament trobem països ben amics d’Occident; com Tailàndia (44), Singapur (45), Kazakhstan (49,67) -amb un president molt autoritari amic de Joan Carles I-, o Colòmbia (40) que a vegades es presenta com el far de la democràcia front el “dimoni” bolivarià.

Bé, doncs sembla que això de tenir de bona o dolenta imatge no depèn exclusivament de si es respecten o no els Drets Humans. Com passa sovint, hi ha primera i segona divisió aquí també. Xina rep sovint crítiques; però tot queda en un no res perquè no es vol cabrejar molt al seu govern. Al cap i a la fi, la pela és la pela. Després venen la resta d’equips a la divisió d’honor, aquells règims autoritaris que tenen la sort de caure bé o de ser necessaris per algun motiu (recursos, economia, lluita contra un enemic pitjor,…). I en darrer lloc aquells que cauen malament o que han desafiat a Occident. Són igual de repressius que els anteriors i es mereixen posar de manifest les vergonyes – com corrupteles vàries o execucions sumàries- , però ells han de pagar la mala consciència i ser l’objecte de les crítiques. No estaria malament una mica de variació i veure com reben sempre els mateixos.