Porto una setmana seguint les defenses a ultrança que es fa de Qatar amb relació al contracte de patrocini amb el Barça. Bàsicament i la conclusió ràpida és que les dictadors si són rics i fan negocis amb Occident ho són menys. Només cal repassar la llista dels nois dolents al món i com majoritàriament coincideix amb que han tingut el mal vici de no voler fer negoci amb Occident o directament són pobres: Veneçuela, Eritrea, Iran, Corea del Nord, Sudan, Myanmar,…

En canvi els que obren les seves economies semblen tenir butlla per reprimir. El tema de les monarquies del Golf Pèrsic es conegut de sobres. Tot es remunta al pacte el 1944 entre els EUA i l’Aràbia Saudi un país que fa els abusos comparables amb Iran o que té una responsabilitat important en la formació i arribada al poder dels talibans.

Un exemple més recent és el cas de Guinea i el gran dictador Teodoro Obiang. EUA las 90 assetjava al règim per aconseguir reformes democràtiques; el projecte semblava que podria donar els seus fruits, però es va descobrir petroli. Obiang fou prou astut per arribar a acords amb les companyies d’EUA (que evidentment aturaren qualsevol assetjament al règim guineà).

En general, els processos en aquests països funcionen de la següent manera. La dictadura, els agents econòmics i el govern occidental arriben a un acord. Per disimular una mica els dèspotes de torn fan alguna mena de maquillatge per no sembrar tant brutals però només cal buscar una mica. Per la seva part, els occidentals acostumen a repetir allò de que a través del desenvolupament econòmic la població acaba demanant canvis polítics. Amb aquest discurs s’han perdut dècades per aconseguir democratitzar adequadament alguns d’aquests estats.

També hi ha algun que ha sigut intel·ligent i ha sapigut passar de ser un noi dolent a un home que es pot invitar a casa teva. Parlo de Muammar el Gaddafi que després de dècades de donar suport al terrorisme i d’ostracisme internacional va decidir obrir l’economia del país; i les importants reserves de gas i petroli del país no es poden deixar escapar. Això sí va fer alguna operació de maquillatge com l’entrega dels terroristes de Lockerbie, renunciar a obtenir armament de destrucció massiva i canviar de ser un promotor del terrorisme internacional a un mediador en conflictes a l’Àfrica.

Ara el problema per les potències occidentals és que aquest discurs comença a fer aigües. Països com Xina o Rússia estan augmentant les seves inversions estrangeres i a canvi no demanen explicacions sobre Drets Humans, i les dictadures locals ja no s’han de molestar ni tant sols en maquillar-se com per exemple Sudan, Uzbekistan o Myanmar. Això sí, si fas negocis amb Putin o Hun Jintao tindràs mala premsa; sinó podràs ser una «monarquia absolutista flexible».